dilluns, 20 de gener de 2014

menta y agua,historias de la buena vida

Discos de Kirlian acaba d’editar el seu segon llibre. Després d’aquell LK01 “Ilustrando el Underground” de Javier Castro ara ens posen les dents llargues amb una petita joia limitada a 150 còpies “Menta y Agua, Historias de La Buena Vida”. I nosaltres que ens alegrem. Per fi algú es decideix a publicar una biografia amb diferents punts de vista i fet amb carinyu d’una de les bandes més importants de l’indie patrio: La Buena Vida.

El llibre està dedicat a la banda i podreu trobar les vivències de diferents persones a propòsit dels discos, concerts i cançons del grup basc. Nosaltres aprofitem per explicar-vos com els vem conèixer i com encara ens acompanyen  en el nostre cor. Si, en el cor. En aquell cor laberíntic de la portada del Hallelujah! (Siesta, 2001) que ens va enganxar i enamorar des del primer moment.

Recordo que durant aquells anys (principis del 2000) llegia bastantes revistes especialitzades i em passava hores a la Biblioteca de Xavier Benguerel, on tenien una bona col·lecció de cds, escoltant discos. Una tarda vaig agafar el cd d’Hallelujah! De La Buena Vida, un grup del que sentia parlar molt però havia escoltat molt poc. Realment escoltava molt poc indie nacional en aquells moments i vaig agafar el cd amb un cert prejudici. Però recordo molt aquell primer moment, aquella primera escolta. Va ser un plaer enorme. 

M’encanta recordar un disc per aquella primera escolta i amb Hallelujah! Encara guardo el moment. Hostias quina tristesa amb aquella obertura “Los Vientos” , quin disc més fotut, però alhora maco. Coses que et van passant a la vida i van  trobant la seva cançó en aquest disc.



Pocs dies després em vaig comprar el CD a Discos Revolver , li vaig deixar a la Carme i utilitzàvem “Que nos va a pasar” a cinquanta mil recopilatoris pels amics i per nosaltres mateixos. Aquell disc sempre està allà. Jo sóc dels que quan està trist es posa discos tristos, no se si és una mena de masoquisme, o disfrutar de les coses fotudes i tristes. Al final la música ens permet aquestes coses tant macabres. Finalment volem recordar aquell concert que va tenir lloc a l’Auditori del Fórum en una edició (no recordo quina) del PrimaveraSound, d’on vem sortir amb la llagrimeta als ulls desrpés d’un final més que emocionant. I és que quan algo toca la fibra, ho fa amb el cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada